Fans de l’Alcover-Moll

Fer catedrals per no sentir-se sol, viure sense por a la vora del riu, anar fent el préssec pel món, estar perdut però no del tot i mai tornar el consol amb un ram d’esbarzers.

Quina mena d’aranya sap el que és l’aracnofòbia? Qui són “Las yeguas del Apocalipsis”? Recordeu a Carod-Rovira llegint Gil de Biedma? On és el blat, on és l’herba, on és la pluja?

Morir cantant sense una patata a la boca. Viatjar en el temps per tornar-te a casar. Comptar fins a tres i aturar-nos al dos. Començar una cançó d’amor dient que no, que aquesta nit no he pensat en tu.

Ens preguntem on és el hawaià i si la fi ens agafarà mentre demanem un curri per emportar. Plorem pel Christopher, ingressem el nostre fill a una secta ben dement, i les vacances eternes, a la platja de Seta, sisplau.

Una garrafa de plors, un amor que no és u, conills d’estraperlo, un himne de barris barcelonins, el cel que s’obre quan neixes noi i una pregunta: qui es va inventar la noia típica?

L’embarbussament com una de les belles arts, un gos galdós i un cargol iroquès, la pena profunda d’en Big John, l’amor aturat en el temps i gent que mai no veu jardins.

Trens i presos, l’amor i el GRAPO, acomiadar-se de mil maneres, alliberar-se de l’esclavitud mental, cameos de Marcus Garvey, Diamanda Galás i Verlaine, tiets i tietes cantant i picant de mans.

Sabeu què és un landai? Heu llegit la segona part de les investigacions filosòfiques de Ludwig Wittgenstein? Coneixeu un disc del 1984 que es diu Salve? I un compositor anomenat John Farrar? Cobreu el que el temps paga? Heu tret mai veu quan era morta i n’heu fet orquestra?

Si comences a sondejar els perquès ocults del coco amb llima potser topes amb l’origen de l’univers, de la mateixa manera que si rastreges la vida indòmita d’uns certs calçotets pots arribar fins a la Lluna. D’altra banda, per què no planye’s de la pròpia mort, per què no cantar les excel·lències de la teva contrincant? L’Alcover-Moll és un diccionari que no te l’acabes.

Un senyor molt blanc i molt llarg i prim, un tio molante, tenir fills com a solució de res, una tirallonga d’odi tàcit, un al·legat de la vida interior i uns quants rebles.

De Josep Maria Fericgla a los disturbios de L.A. del '92, del amor que atraviesa el espacio-tiempo a los edificis guvernamentales -y una canción de baile para la amiga muerta.

L’onada de bruixes que s’aixeca i no ens vol ofegar, una adreça de Harlem, cançòniques revolucionàriques, invectives ballables contra l’equidistància i catàlegs d’elements inestables amb estàtues que sagnen verds.

Esbossos d’escenes violentes i redemptores, fer del no-res una cançó, perseguir una cuca i descobrir el món, l'animal que dona ritme als nostres batecs . Que l’amor ens faci sortir del cos. De les misses negres a la bachata —i narinant.

Clàssics del rock and roll, nazis en primera persona del plural, el món sencer dins d’una boca, l’horòscop més poètic de tots, una carnisseria i, de postres, Agustí Esclassans.

Comencem ben avall, al celler, amb la pena fonda; després riem del mort i de qui el vetlla, llavors entra en Ramon per fer-nos mirar la pagesia d’una altra manera, baixem al metro de París per parlar de forats i acabem al bell mig d’una picabaralla matrimonial. Amb aparicions estel·lars de Flaubert, Syd Barrett i Roky Erickson.

Una endevinalla rumbera fa barrinar a la Maria Sevilla, que ens porta a la Rússia més incendiària i alhora naïf, ens explica què és un taül mentre ens arrosseguem per l’obaga, ens desmarquem totalment de la doctrina laboral del pecat original i ens posem a la pell d’un ex domador de lleons.

En Lucas ve i ens explica la música dels baixos fondos d’Atenes, parlem de la lliçó del savi tarambana, de la ràbia encegadora de l’explotació laboral, de fer-te la guerra a tu mateix i ens preguntem qui eren en Harry, en Mark i en John.

Amb la Laura Cardona trobem versos per fer-ne samarretes, parlem de l’apassionant món de la parella en versió de carrer i en versió alta literatura, aplaudim qui canta l’enyor i regalimem amb cada llàgrima del plor desconsolat d’una princesa al mig del bosc.

Amb en Rodrigo Laviña comencem pel narinant passiu-agressiu, passem al bressol d’una vida plena, seguim pel què farem per no col·lapsar —la prosperitat contra tot pronòstic— i acabem al paradís del cony que ens va parir.

És el nas, són els dits? O els teus pensaments? Hi ha patates fregides després de la mort? Tens deutes amb una companyia telefònica? Saps alguna manera de sobreviure sense perdre la xaveta? Has vist pel·lícules del cinema novo? Aquestes són algunes de les preguntes que ens fem amb la Isabel Sucunza.